El seu marit va patir alguna mena d’alteració mental, i el seu duel es va veure agreujat i perllongat pel xoc. Es negava a entaular conversa, romania tot el dia allunyat de la resta de pacients, sovint es despertava cridant, víctima de malsons recurrents. Es va tornar irascible i es va tancar en si mateix.
Declaració de Jaume Ferrer , professional especialista en malalties pulmonars de l’Hospital del Tòrax (Terrassa, Barcelona)
El Sr Jakobus Schmidtz, empleat de banca d’origen alemany, i la Sra Julia María Pérez Rovira, esposa d’aquest i propietària d’una botiga de moda, han estat pacients interns a l’Hospital en què he treballat aquests darrers anys. Abans de ser ingressats, tots dos residien a Cerdanyola del Vallès. Fa dos anys, després d’un viatge al centre i est d’Europa, la Sra Julia va ser ingressada per expectoracions sanguinolentas a l’Hospital Clínic i Provincial de Barcelona, on se li va detectar tuberculosi. Poques setmanes després, el Sr Jakobus també va a emmalaltir i van decidir, per consell del seu metge de capçalera, ingressar junts a l’Hospital del Tòrax sota la meva tutela. En la seva estada, a més de fer-se càrrec de la seva residència al centre i la de la seva dona, el Sr Jakobus va donar quantitats importants de diners i va manifestar una preocupació constant per l’estat de la Sra Julia i per la resta de pacients. El senyor i la senyora Schmidtz sempre van mantenir un inusitat optimisme i era agradable tractar amb ells.
Al cap d’alguns mesos de tractament, la salut del Sr Jakobus es va estabilitzar, tot i que no va millorar del tot. Però la Sra Julia va empitjorar considerablement, potser a causa de la detecció tardana de la tuberculosi en el seu cas.
La pacient va morir passats 13 mesos de tractament, el 21 d’octubre de 1962.
Tres mesos després va començar a relacionar-se un altre cop amb el personal i els pacients, encara que el seu caràcter s’havia agrit. Mantenia llargues converses en alemany amb un altre pacient, el Sr Enric Zann, moltes vegades de marcat caràcter derrotista i negatiu.
Un moment realment crucial va ser quan el Sr Jakobus va trobar el piano de cua a la sala d’esplai de la tercera planta, un lloc que solament s’utilitzava per guardar-hi tota mena de trastos vells o espatllats. Tot i que el teclat del piano estava destrossat, el Sr Jakobus romania hores tancat en la sala i percudia manualment les cordes del piano.
Un matí, fa un parell de mesos, se’m va apropar per explicar-me les seves peripècies musicals. El meu pacient no sabia gairebé res de música, la seva dona si tocava el piano a la casa de Cerdanyola. Es notava que les sessions de piano que el Sr Schmidtz mantenia a la sala d’esplai el relaxaven i milloraven el seu humor, encara que semblava més inquiet que abans. El Sr Jakobus em va demanar personalment que assistís cada diumenge al que va denominar «petits concerts». El Sr Zann i jo vam assistir a l’espectacle: Schmidtz va aixecar la tapa del piano i va començar a enllaçar els sons de les notes, sense ordre aparent. Aquest soroll era difícilment classificable com a música, però vaig continuar anant cada setmana perque allò semblava alegrar al meu pacient.
El Sr Jakobus va suggerir que podríem gravar els concerts amb un dels tres magnetòfons Revox dels quals disposàvem a l’Hospital per fer enregistraments d’historials. Vaig traslladar l’aparell a l’habitació i cada diumenge ho posava en marxa, a cada actuació. Adjunt còpies dels enregistraments amb la carta.
El passat 11 d’agost, el Sr Zann i jo vam trobar el cos sense vida del Sr Jakobus quan ens disposàvem a assistir a la sessió dominical pertinent. El Sr Schmidtz havia arrencat les cordes del piano i s’havia penjat d’una de les llums de paret amb elles.
Aparentment, Jakobus Schmidtz havia millorat anímicament, amb la qual cosa no aconsegueixo explicar el seu inesperat suïcidi.
Sense més dilació, s’acomiada,
Dr. Jaume Ferrer González
A dia 17 d’Agost de l’ any 1963 .